Mitjans globals públics?

Un dels altres elements de discussió que hem abordat darrerament a la UOC és el que Arsenault i Castells anomenen Global Media, un terme utilitzat per a decriure les grans corporacions multimèdia o els oligopolis de magnants com Rupert Murdoch o el mateix Berlusconni, els últims ciutadans Kane. Queda clara, un cop més, l’esquisofrènia entre allò públic i allò privat (Saskia i Castells), la Societat xarxa genera cada vegada més estadis de convergència o entorns on es creuen el que fins ara distingiem entre administracions i corporacions. I això també repercuteix en l’arquitectura del mapa de comunicacions.

En aquest aspecte cal afegir que el desplegament de la societat xarxa, i les dinàmiques d’adaptació al nou paradigma han fet, entre d’altres, que moltes estrucutures i fins hi tot models socials de comunicació es veiéssin superats, quedant obsolets. I tal i com assenyalaven alguns companys això ha afectat majoritàriament al sector públic que no és tant flexible com el sector privat. Arribats en aquest punt cal preguntar-nos: Perqué els mitjans públics avancen  més lentament cap a l’estructura i concepte de global media que el no els privats?

En aquest sentit crec que hi ha un element a tenir molt en compte, relacionat amb la identitat i la superació de l’Estat-nació. D’alguna manera per un mitjà públic d’un Estat-nació ser global és contradictori (global entés com a transnacional i no com a internacional), ja que la seva funció principal es preservar la cohesió i identitat nacional a través dels diferents instruments dels que disposa. És evident que pot projectar-se al món i associar-se o agregar-se a xarxes de mitjans locals/autonòmics/nacionals, però sempre conformant una suma d’identitats nacionals. No una nova identitat.

Així doncs les agrupacions de mitjans públics a nivell europeu per exemple estan condicionades per l’organització territorial (Unió Europea) i s’obvien països que no formen part de la UE però que tindria més sentit incorporar per proximitat geogràfica, per exemple, o sobretot perquè comparteixen idioma.

Si és que realment podem parlar de  Global Media públics (BBC, RAI, TVE) cal destacat que no hi ha una identitat compartida real, sinó una suma d’identitats nacionals que fan concessions per buscar models que puguin ompartir. Es busquen punts en comú en un context condicionat pel nacionalisme.

En canvi quan parlem del sector privat la cosa canvia. Les corporacions sí que tenen identitat transnacional. S’agrupen, relacionen i comercien per afinitat, creant una comunitat real. Així doncs, des del meu punt de vista el punt de partida no és el mateix. El repte del sector públic ha de ser el de superar l’esquerda digital i treballar en projectes d’alfabetització, per acompanyar a tots els membres de la societat en aquest nou viatge cap a la societat xarxa, i aquests objectius podrien conformar una nova identitat compartida pel sector públic que els permetria superar les barreres nacionals (un nou repte trasnacional).

Perquè els nous mitjans, han de servir precisament per això, per aconseguir uns nivells de cohesió social que abans no eren imaginables.