No volia publicar el post fins que l’hagués acabat de traduir, però em sembla que tardaré una mica. Així que començo un petit exercici (work in progress) per seguir amb l’aprenentatge de l’Esperanto. (Intentaré anar corregint les faltes – a més de traduir tot el que queda – però totes les revisions seran benvingudes. Dankon!)
Hieraŭ mi povis rekonti je granda personon, virino 83 jaroj, activo kaj pionero pri multaj kampoj. Ankau je metalernato kaj divulgo de la Zamnhof lingvon ĉirkau Girono regionoj. Uno Virino hereva testamentitan Frederic Pujulà.
IX Congreso Kataluna Esperantista Federacio. Girono (1921)
La primera notícia en premsa a les comarques gironines és del 5 de gener de 1896. S’hi donaven referències concretes de la gramàtica, s’hi deia que substituïa el «volapuk» (un altre idioma artificial) i s’acabava dient que «es posible que el nuevo invento sólo sirva para entretener el ocio de los desocupados».
Cent anys del congrés d’esperantistes gironins, J.V
Vaig veure cartes i postals amb data de 1949, els principis de la guerra freda, que enviava a revistes esperantistes de l’època. Havia après l’esperanto d’un amic del seu pare, que quan anava a visitar-los els ensenyava l’idioma. Fins que un dia, quan tenia 20 anys, ella i una amiga van decidir connectar amb el món escrivint a una revista en esperanto que arribava a tot Europa, i ràpidament van començar a rebre allaus de respostes- m’explicava que el carter no entenia res- ja que la majora proveníen de Rússia i Europa de l’Est.
Ella ho veu clar, internet ha fet resurgir l’idioma, i és que en realitat «l’esperanto no ha mort». L’estem aprenent de manera gratuïta i online més de 2.000.000 de persones i estan sorgint noves comunitats esperantistes arreu del món.
Qui sap si finalment en la era de les xarxes l’esperanto serà un nou actiu a tenir en compte.
Breus i potser inútils consells d’un nouvingut a l’us de la llengua creada d’en Zamenhof:
1. La llengua es una eina, bella, molt bella, amb una historia plena de histories de transnacionalitat que nosaltres podem avaluar mès que ningú… però no et passi com a nosaltres, no caigues en la acceptació de la comunitat imaginada… per a nosaltres tan vaccinats contra la comunitat nacional semblava impossible, però…
2. Els esperantistes sembla que joguen a una competició de «correctisme»… si mai no hem acceptat el copyright de la llengua de les institucions nacional
(iste)s, tampoc cal acceptar-les ara aquest joc tan usenet.
3. L’esperantisme es un terreny on es molt fàcil esser una «estela», esdevenir par de una famosa escola de escriptors tot i que no hagis escrit més que dos mini assaigs i uns llibrets de poesia rimada. Tot això et porta cap a la sensació de comunitat imaginada que et reconeix… i el reconeixement es la droga dels frikis com nosaltres. Compte!
Resultat: l’esperantisme com ideologia es al temps molt encisadora, molt romàntica… i pel mateix te una gran força d’atracció cap a una versió marginal de tot això que rebutgem al nacionalisme.
Però, entesa com llengua comunitària, no nacional, neutra per la seva naturalesa sintètica… es una bellesa i està plena de futur. Clarament es la llengua ideal de una filé no limitada por fronteres culturals.
Mi estis reviziante la problemon kiu havis pri Bilbao…. kaj la 63 komentarioj kiuj eksplikas iomete pli la historio (en realajo celumas ne alvenis gis la finon).
Ankoraŭ tiel, ekde mia vidadopunkto, oponi la Eusko al Esperanto jam pruvas la vidon kiu ili havas… Hermetismo kiel reakcio al lin «minacas».
La esperantista ne estas reala komunumo (kiel ni komprenas lin), kiel ankau ne gin estas facebook uzantoj
Vi gin diris: Esperanto kiel nova programaro libera…
(He vist que haig d’arreglar l’estil dels comentaris urgentment)