Our technology ought to be the means of a universal cultural sharing, and we who «discovered» the rest of the world should be the most eager to share, learn, and integrate. Instead, from the outset, we have mistaken the invention and possession of this means as the self-evident sign of cultural superiority, and have at last made the technology itself (and the science on which it is based) a culture in its own right. Roszak, 1972

Un dels aspectes que s’ha tornat a posar sobre la taula en els fòrum de la UOC (en l’assignatura Ensenyar i Aprendre en línia) és que tot i l’acceptació de que les possibilitats de treballar en xarxa han significat un enriquiment en les tasques i en l’aprenentatge, cal superar les limitacions inicials en l’assoliment de les destreses necessàries per actuar de forma autònoma i eficient amb aquestes noves eines. Un cop més ha aparegut la qüestió de l’esquerda i els natius digitals.

En aquest sentit és interessant recordar els diferents nivells d’esquerda que proposen alguns autors (accés, ús i apropiació) per recordar que aquesta esquerda o desconnexió no desapareixerà el dia que tothom tingui accés a la xarxa,  sinó el dia que tothom pugui apropiar-se de la tecnologia. És a dir, no només que s’adquireixin les habilitats bàsiques per executar-la, sinó que es pugui utilitzar tecnologia sense que aquesta ens utilitzi.

Per això i retornant a la idea de Ruskoff: programa o seràs programat, actualment ja és innegable que aquest procés d’apropiació és bàsic per tal d’empoderar-se i poder accedir al coneixement en una era hiperconnectada. D’aquesta manera, i utilitzant una analogia amb el procés històric d’apropiació cultural a Llatinoamèrica, Bar i Weber proposen tres fases d’apropiació de la tecnologia (recollides per Juan Freire): la barroquització, la criollització i el canibalisme.

1. Barroquització de la tecnologia, és el nivell més bàsic d’apropiació i consisteix en la personalització dels dispositius, en el cas del mòbils representaria el canvi del to de trucada, en els ordinadors el canvi del fons d’escriptori, la instal·lació de programari que no venia amb la distribució inicial… i també les modificacions de carcassa, pantalla, teclat, i altres elements perifèrics.

2. Criollització de la tecnologia, aquest nivell ja suposa una transformació molt més profunda- es podria parlar de hack o de bricolatge (bricoleur)– ja que l’usuari adapta els dispositius per a utilitzar-los amb finalitats diferents de les que van ser inicialment dissenyats. Ja sigui desmuntant els terminals i reconfigurant-los, per poder afegir dues targetes SIM en un mateix terminal –  en els cas dels telèfon mòbils –  o ideant noves formes per poder carregar els ordinadors al subministrament elèctric (a través de generadors casolans), fabricant antenes per ampliar la senyal de la cobetura mòbil o wifi. En definitiva, i tal hi com ho definien els mateixos autors (Bar i Weber) Bricolage is the most apt description: identify the components of the technology that can be isolated, modified or recombined to create something new, better adapted to users needs.

3. Canibalisme tecnològic, aquest nivell suposa «l’apropiació extrema» ja que l’usuari entra en conflicte directe amb els proveidors (o amb la relació de poder que està incorporada a la tecnologia). Així doncs parlaríem d’un hack subversiu que altera el model de negoci original del proveïdor, com per exemple alliberar el terminal en el cas de la telefonia mòbil, instal·lar programari no autoritzat per apropiar-se del maquinari i utilitzar-lo amb finalitats diametralment oposades…Un cas extrem de cannibalisme tecnològic és la reconstrucció d’un terminal per utiltizar-lo com a detonador d’explosius.

Cal dir que els autors van desenvolupar aquesta analogia centrant-se en la telefonia mòbil, però tot i així, aquestes diferents fases d’apropiació són vàlides per a aplicar-les en la resta de contextos de les TIC, ja que segons Bar i Weber: Només quan tenen lloc aquests processos, la tecnologia facilita canvis socials, culturals (educatius) o econòmics realment rellevants.

Per això, i retornant al plantejament inicial,  la manera de fer que s’assoleixin les destresses necessàries per a actuar de forma autònoma i eficient és entendre la tecnologia com un element que cal personalitzar, i no aproximar-nos-hi a través d’assignatures estàtiques aïllades de la resta de la curricula – com passa en l’escola tradicional-  sinó aplicar-les de manera transversal. Buscant formes de «gamificar» l’aprenentatge d’habilitats tecnològiques que incentivin l’esperit DIY/DIWO i l’apropiació, ja que aquesta és l’única manera d’incorporar-se d’una manera personalitzada a la societat xarxa. Sinó ens convertirem en víctimes de nodes condicionats i impersonals en una estructura centralitzada. En simis que fan clic.

4 comments

Deja un comentario

*