«Escoles, instituts i universitats hem perdut el monopoli del coneixement» Imma Tubella
Encara no he pogut veure el vídeo de l’entrevista, però només aquest titular m’ha semblat prou rellevant. És l’assumpció d’una ruptura, l’ensorrament del discurs centralitzat. L’alliberació del coneixement al món distribuït i la configuració d’una altra arquitectura de poder
«És evident que l’escola és un gran camp de batalla», deia en Bruno fa temps alertant de la vulnerabilitat de les connexions que utlitzen els alumnes en alguns dels centres educatius. També és evident que a Catalunya els desplegament dels programes de digitalització a les aules no ha estat paradigmàtic. No hi ha hagut un aprofitament dels recursos tecnològics, i s’ha acabat apostant per l’ús de programari privatiu a través de convenis amb corporacions. S’ha donat arguments als qui veuen l’exhaltació de les propietats de les noves tecnologies com una campanya de màrketing.
En una primera aproximació acadèmica a la virtualitat, a través de les lectures sobre etnografia virtual de Steve Woolgar i Hine Christie, considero rellevant subratllar el concens que sembla haver-hi entre els autors en mostrar cert escepticisme davant les «possiblitats» de les noves tecnologies, ja que destaquen que s’ha sobredimensionat o ciberbolitzat les possibilitats que ofereix la virtualitat, Woolgar ens parla de cibèrboles i de conjuccions de futur immediat per defensar que ens trobem en un estadi de transició cap a la virtualitat, encara no culminada. Un estadi que m’ha recordar la convergència de Jenkins per descriure les relacions entre mitjans i tecnologies en l’era de la digitalització. Una constatació que la societat «cibersocietat» encara està incompleta i cal que superi reptes per poder-se acabar de desplegar. (Aquesta constatació és compartida per altres autors com Castells).
Estic preparat una entrada (segur que seran més d’una) sobre etnografia virtual i les hipèrboles de Woolgar, mentre buscava documentació he trobat un projecte molt interessant sobre investigació etnogràfica virtual que proposa aplicar el pensament de disseny per la innovació social: De la Aldea Virtual a la Aldea Rural.
Recordo que fa molt de temps imaginava que els sense sostre eren utilitzats per les marques comercials com a suport publicitàris. Imaginava que els hi tatuaven el seu logotip a la pell a canvi d’una petita remuneració econòmica, o simplement d’aliments o un lloc on poder passar la nit. Era un joc simbòlic d’un curtmetratge que mai s’ha arribat a filmar. No hi havia ni xips RFID ni tecnologia digital. Una metàfora de la sotmissió a sistemes alienadors quan no et queda cap més alternativa. D’aquesta manera, els carrers s’omplien cada vegada més de persones que demanàven almoina amb les mans i la cara marcades per logos de tinta. Imaginava una distopia que em semblava paradoxal: Anunciaven productes i serveis als que mai podrien accedir.
Ja hem començat el segon semestre del màster d’investigació de la UOC (IN3), i jo l’assignatura de Gestió de la Informació per la Recerca i Redacció científica. Espero tenir la oportunitat de continuar investigant sobre ciberactivisme i els diferents usos que els moviments socials o ciberturbes donen a les eines i possibilitats que ens brinda la Societat Xarxa. Vaig fer una primera aproximació a aquest tema en un petit esbòs d’assaig. Ara espero poder-lo refer i ampliar.
Qui escull què filtra Wikilieaks? I el més important, en quins criteris es basen per decidir els cables que tiren als mitjans? ¿Com pot ser que en l’era de les xarxes encara necessitem la figura de l’heroi? Doncs perquè Wikileaks està demostrant que actua com agència, faltaria preguntar-se per qui treballa.
Aquest dissabte participo en el segon Congrés de Comunicació Ambiental que es celebrarà a la Casa de Cultura de Girona on hi faré un taller d’internet i nous formats audiovisuals. Una introducció al nou context i estratègies d’innovació en la creació de continguts marcades per la convergència de mitjans (Jenkins) i les noves narratives i propietats del que es coneix com a new media (connectivitat, ubiqüitat, participació).
A través d’un article de Público descobria la figura de Julien Coupat, el líder del comité invisible i autor de «La insurreción que viene (PDF)», el mateix dia que m’arribava -via mail- una informació també relacionada amb el neoruralisme.
Mentre em fixava en els aldarulls postcolonials d’Austràlia, al Senegal moviments de protesta denunciàven el Govern del cada vegada més qüestionat Abdoulaye Wade, que tal i com han advertit algunes fonts està preparant la seva reelecció de manera fraudulenta.
