Ken Robinson és un reconegut educador (un clàssic) que destaca per les seves aproximacions i anàlisis als conceptes de creativitat i innovació, i especialment en com influeixen en l’educació (o en com hi haurien d’influir…).

Robinson, és el simpàtic provocador que clama: L’escola mata la creativitat!

Un dels arguments més interessants que ha desenvolupat, és el que postula que els infants tenen una capacitat extraordinària d’innovació, perquè no tenen por a equivocar-se, perquè s’arrisquen. En aquest sentit, afegeix que amb por a equivocar-se mai es podrà ser original/creatiu/innovar….

I aquí és on apareix el conflicte (amb l’escola).

Aparentment, aquest raonament pot semblar molt evident – però com veurem no ho és tant-  ja que la majoria de sistemes educatius castiguen els errors, i molt. És per això, que Robinson considera que els processos educatius que encara mantenim vigents, són el llegat de la revolució industrial, condicionen als infants perquè abandonin les seves capacitats creatives, per així evitar que cometin errors. «No ho intento ergo no m’equivocaré…».

Robinson ho explica molt millor en la seva xerrada al TED (i en tants altres llocs…) És especialment revelador l’exemple que posa d’un estudiant titllat de «fracassat» perquè volia ser bomber, que acaba salvant la vida al professor que el condemnava…..

Així doncs, és per això que he tornat a Robinson tot i haver començat a parlar de tecnologia al bloc, Tot i que ja ho deia: No és qüestió de tecnologia, és qüestió d’actitud! Perquè molts autors, que podríem emmarcar en tesis Edupunk, com Negroponte, Sugatra o Richard Baraniuk, utilitzen la CMO (comunicació mediada per ordinador) com a alternativa o complement. Perquè han vist com l’educació (convencional) està allunyant a moltes persones del seus talents naturals. Del seus grans potencials.

Per això, coicidint amb el mateix Robinson, veuen com la tecnologia pot utilitzar-se per (r)evolucionar l’educació (recorden els experiments d’autoaprenentatge de Miltra?), perquè una de les conclusions d’aquest discurs anti-escola-convencional és que cal re-pensar els principis fonamentals del sistema educatiu ( i també la significació de LA intel·ligència) especialment en un context on l’«inflació acadèmica», la transformació del treball (TIC) i l’explosió demogràfica han fet que ara, a diferència dels anys posteriors a la revolució industrial, tenir un títol no serveix per res….

Les comunitats ara depenen d’una diversitat de talent, no d’una concepció única de capacitat, per això en realitat el que s’aconsegueix a través de la computació és personalitzar l’educació, estimulant la creativitat i les idees: sense jardins vallats. Robinson explica que la creativitat i la intel·ligència la major part de les vegades són fruit de la interacció, del contrast entre diferents punts de vista. I que actualment moltes de les idees que «s’ensenyen» estan concebudes per afrontar situacions del passat, de segles anteriors, Robinson parla de professors hipnotitzats, nosaltres en diem escoles zombies.

 

 

Vull fer una segona part relacionant tot això amb el procomú. Imaginant per exemple com alumnes amb altes capacitats que s’aburreixen a classe podrien contribuir per «equilibrar la societat» generant procomú mentre aprenen enlloc de deixar que s’aburreixin i perdin l’interés…

PS: He penjat el post al diari primer, però aquest matí he llegit el post del Jose i he decidit fer la còpia ;)  ja estic preparant una nova casa per tot aquest nou material, ben aviat (espero) edupunk.net.

En relació a la questió: publicar al bloc o al diari? En el meu cas, he decidit fer un projecte nou i intercanviar continguts per visibilitat com a porta d’entrada, però és evident que em sento molt més còmode a casa.

A nivell d’anècdota (o potser no tant), allà he titulat amb interrogació (l’escola mata la creativitat?), i aquí amb exclamació (!!!!!!). Autocensura… per allò de que la finalitat és introduir idees noves a una gran audiència, l’objectiu és sumar… I està comprovat que el digital hardcore espanta… Més en aquestes dates d’indignació massiva

5 Comentaris


Vols deixar un comentari?

RSS de Comentaris i Identificador URI de TrackBack ?

La indignación es mala consejera, aunque en ocasiones cumpla ese papel de «activador», más veces que menos la misma es demasiado visceral, demasiado fundamentada en creencias personales y/o subjetivas que impiden que muchas personas se coordinen y de esta forma impide avanzar una agenda.

Bianka sigue bastante todos estos temas de formación y aprendizaje con métodos más o menos novedosos, lo que llaman conectivismo, más propio de la era de la Red que la forma en que nos enseñaron a nosotros… pese a que ésta se perpetúe por inercia y poca voluntad de actualización :/

14/5/2012 16:23

Conectivismo, ya tengo para terceras y cuartas partes :) Tengo ganas de hablar pronto con profesores, de pasarles algunos de estos vídeos si es que no los han visto y escuchar sus opiniones… De verdad que siento curiosidad

14/5/2012 16:38

No et creguis que espanta, ho comentàvem ahir en relació als últims actes en què hem participat a Mallorca i Andoain, l’ambient ha fet un gir brusc, les preguntes revelen lectures prèvies i reflexió. Hi ha una nova onada de comunitats conversacionals en marxa , en part resultat del col·lapse del 15M, en part fruit del nivell que va assolint la crisi (i les expectatives al seu voltant).

15/5/2012 11:05

Està clar… Però em feia por allò de «i ara tampoc li agrada l’educació…» o inquietar algunes vaques sagrades (coses de poble, ja saps…)

Tot i que suposo que es veritat que el col·lapse erosiona molts dogmes :)

15/5/2012 15:21


Deixa el teu comentari