Quan pensem en aprenentatge mediat o en modalitats d’aprenentatge on intervenen tecnologies majoritàriament ens limitem a pensar en la informàtica. Però per a tenir una visió global d’aquestes modalitats i contextualitzar-les, cal tenir en compte que la computació, internet i els ordinadors, són només una part dels elements tecnològics i de les tecnologies que han intervingut o intervindran en els processos educatius. Per això, proposo una aproximació des dels orígens de la tecnologia educativa fins a les perspectives de futur. Des de la tecnologia educativa com a procés -passant per artefactes originaris com els abacus- fins als mass media, l’ensenyança assistida per ordinadors, la robòtica o la realitat augmentada. De Comenius, Rosseau Pestalozzi, Herbart o Skinner a Sugata Mitra o Salman Khan, revisant Crowdner, Dewy i Papert. Un anàlisi històric dels processos, enginys i artefactes tecnopedagògics que han passat a formar part del llegat universal de la tecnologia educativa.
Aquesta aproximació està inspirada per una sèrie de posts d’Angel Fidalgo (historia de la informatica educativa) y algunes de les numeroses reflexions sobre l’evolució de les tècniques i tecnologies aplicades a l’aprenentatge. Pensava, que seria molt interessant seguir modificant, corregint i ampliant aquesta informació de manera col·laborativa. Ja que podria arribar a sortir-ne un fulletó més que interessant que serviria per ubicar a molts docents – nouvinguts digitals- que no aconsegueixen entendre les noves regles del joc de la Societat Xarxa i s’encaparren a introduir noves tecnologies en estructures obsoletes on el rol del professor segueix sent el de node central, perpetuant l’autoritat vertical de la figura del docent.
Un viatge per a la història de la tecnologia educativa més enllà de la informàtica. Remuntar-nos fins als antecedents – tecnologies com a procesos- analitzant-ne el seu impacte i les teories psico-pedagògiques que les acompanyàven, per acabar especulant sobre sobre el futur a través de les propostes que semblen projectar-se amb més consens. De moment, un work in progress….
Índex:
1. Antecedents i orígens
2. Els inicis dels artefactes tecnopedagògics: La màquina de Pressey (1920)
3. Mass Media i la Segona Guerra Mundial
4. Skinner i l’aprenentatge programat: computació conductista
5. Crownder: la programació no-lineal i la metodologia de l’error
6. Models heurístics: les simulacions de Dewy i els micromóns de Papert
7. De la CMO a la EAO (Ensenyança Assistida per Ordinadors)
8. La revolució de l’hipertext, el multimèdia i les xarxes
9. Robots, aplicacions i realitat augmentada: mirant cap al futur
1. Antecedents i orígens
Examinant alguns dels principals antecedents – previs al segle XX – queda palès que la funció històrica de la tecnologia educativa fa referència als processos i no als productes. Per això, independentment de la sofisticació dels instruments, és important fer una distinció precisa entre el procés de desenvolupament d’una tecnologia educativa i l’ús de certs productes o instruments tecnològics en els processos d’aprenentatge. En aquest sentit, i nivell terminològic, tecnologia (del grec téchnē: traduït com art, tècnica, ofici, destresa o habilitat) era un concepte utilitzat pels sofistes per referir-se al procés d’aplicar el coneixement de manera sistemàtica i ordenada científicament amb la finalitat pràctica d’instruir. Així doncs, la tecnologia educativa com a procés, es remunta a l’època en que les cultures antigues van inventar els pictogrames o l’escriptura per registrar i transmetre la informació. Aquestes van ser les primeres tecnologies…
És interessant subratllar que tot i que aquesta definició de tecnologia – aparentment- podria no encaixar amb la concepció moderna que en tenim; encara es pot entendre com un sistema de coneixement pràctic que no forçosament ha de reflectir-se en eines o maquinari (hardware) sinó més aviat amb estratègies, tècniques o sistemes. Històricament, per exemple, moltes de les innovacions tecnològiques que han implicat grans canvis poc o gens han tingut a veure amb les màquines. Com el sistema de rotació de cultius (guaret), sovint anomenat «la major novetat agrícola de l’Edat Mitjana a l’Europa Occidental» on no hi van intervenir ni eines ni màquines sinó que va ser fruit d’una sistematizació del coneixement.
Així doncs en aquesta primera aproximació al concepte i antecedents de la tecnologia educativa caldria destacar diferents etapes i aportacions. Començant per l’antiga Grècia, i retornant als sofistes, que van formular les primeres regles cognitives i materials instruccionals. Més tard, a l’edat Mitjana, destaca la filosofia i mètodes escolàstics- especialment la figura del bretó Pierre Abelard– qui va introduir un nou mètode d’estructuració i presentació de materials (tecnologia) que van ajudar a definir l’estil de l’educació escolar a través de la lectio, quaestio i disputatio.
Ja al 1600 Jan Amos Komenský – en llatí Comenius- considerat un dels pares de la pedagogia, va publicar la seva Didáctica Magna marcant un altre evolució important en les tecnologies educatives, basant-se en la màxima d’«ensenyar tot a tothom» i en el mètode: comprendre + retenir + practicar, a més de començar a parlar d’organització escolar. Alguns autors com Peter Drucker defensen que Comenius va ser l’inventor del llibre de text, fent referència al seu Orbis Pictus, el primer llibre didàctic il·lustrat per a nens (artefacte tecnopedagògic).
En l’època de la Il·lustració, Jean Jacques Rousseau va fer importants aportacions al camp de l’educació i la pedagogia, aportacions que s’emmarquen en la seva línia filosòfica i en la cèlebre cita que sintetiza part del seu pensament: «l’home es bo per naturalesa, és la societat la culpable de tots els seus mals». En aquest sentit la tecnologia educativa que va desenvolupar plantejava que els infants han d’aprendre per ells mateixos en la natura, per la seva pròpia voluntat, seguint els ritmes naturals i no els de la societat (Naturalisme Pedagògic). Una proposta basada en l’educació gradual a través de l’acció i no de la paraula i motivada pels interessos dels infants i no la disciplina.
Després de Rousseau en el període del canvi de segle (de 1700 a 1800) destaca la figura de Pestalozzi, un dels primers pensadors a qui es considera pedagog en termes moderns, reformador de la pedagogia tradicional i centrat en l’educació mixta i popular. Pestalozzi, gran admirador de Rosseau, va treballar en el que es coneix com a pedagogia naturalista – els infants només poden aprendre i desenvolupar-se en armonia amb la natura- i els processos d’observació de les experiències (educació elemental) partint des d’allò més simple fins a allò més complex i l’aprenentage intuïtiu – reforçat per el suport visual. Introdeix la importància de l’educació física com a element per a una educació integral i planteja que el nucli fonamental de l’eduació és la familia, de la mateixa manera que respecta el desenvolupament individual de cada infant, també en l’aspecte congnitiu – respectant les diferents etapes evolutives. Sintetitzant es podria dir que la pedagogia de Pestalozzi es basa en fer que el desenvolupament humà (sensitiu intel·lectual i moral) segueixi el curs evolutiu de la naturalesa de l’infant i sobretot en la creença que «s’aprén fent», per això és considerat un dels precursors de l’educació activa, ja que va entendre l’educació com un procés d’autoformació. Un de les principals diferències entre les tecnologies de Rousseau i Pestalozzi es que el darrer promulgava l’aprenentage com un fenòmen social: els infants havíen de desenvolupar-se en contacte amb altres infants, i no aïlladament.
A Jonh Friedrich Herbart (1776-1840) se li otorga el mèrit d’haver aportat un caràcter científic a la pedagogia i d’haver introduït el concepte d’educabilitat. Va ser especialment crític amb la uniformització de l’educació a les escoles públiques i va centrar la seva obra i tecnologia en l’educació particular. Per a Herbart l’educació havia de construir-se sobre «l’esperit» i no sobre sentiments transitoris; i per això l’entenia com el procés d’instrucció moral on el principal objectiu era modejar els desitjos i voluntats dels infants, per a aconseguir «llibertat interior» (fent referència a l’alliberament d’influències externes perquè l’infant es convertís en un ésser autònom capaç de projectar des del seu interior les regles de conducta i preceptes morals). La psicologia era un element central per a Herbart, ja que la va utilitzar com a eix central per a l’educació.La ment només aprent de forma passiva i realça una figura del «mestre totpoderós», aquest crítica de Dewey (pragmatisme) a la metodologia herbartiana subestimant l’acció del propi alumne.
Segons Maria Montessori (1870-1952), els infants absorveixen com esponges tot el coneixement i informacions que necessiten per desenvolupar-se en la seva vida diària. El mètode Montessori neix com a alternativa a les metodologies disciplinaries i rígides que imperaven a Europa i es basa en el respecte cap a l’infant i el seu aprenentatge. Maria Montessori desenvolupa la pedagogia de la responsabilitat i també en destaca la importància del seu material didàctic.
Arribant al S.XIX on el desenvolupament tecnològic eficaç, inclosa la producció de llibres de text, l’ús de pissarres i la millora de l’escriptura amb la implementació de la ploma i la tinta. La fotografia va ser inventada, donant un pas a un moviment anomenat «instrucció visual».
Aquestes primeres tecnologies educatives, que com recalcava al princicpi fan referència als processos i no productes són les que fan possible que s’hagin desenvolupat artefactes tecnopedagògics que compleixen amb funcions educatives. També cal dir que amb l’aparició de tecnologies electròniques i després digitals es va obrir la porta a reformar i repensar els models, sistemes i tecnologies educatives, la majoria basades en l’acció de l’alumne. Doncs aquesta és la seva naturalesa, marcades pel conductisme, el construccionisme i el connectivisme.
(Estic editant…)