Llegir això és ridícul, a més de fals. Com es pot concebre Facebook com un país?, és més: Com es pot considerar Facebook, una comunitat?

Fa gràcia la mirada nacionalista, territorialitzant la xarxa, parlant de països al ciberespai, ¿però quina identitat compateixen els usuaris de Facebook?

Pierre Levy,  es preguntava – en relació a les identitats col·lectives- «quan podem parlar d’un nosaltres justament»?  Perquè si considerem que els usuaris de Facebook constitueixen una comunitat, també ho haurien de ser tots els usuaris que tenen mòbil, o que utilitzen qualsevol altra eina, (que en el cas de Facebook és recentralitzadora).

PS: «Facebook és la xarxa social més utilitzada a la majoria de països del món» (sic), una xarxa social? Sí?, de  debó? O simplement un llibre de cares?

El Síndic de Gregues, Rafael Ribó, ha obert una actuació d’ofici per investigar la legalitat del web creat pel departament d’Interior per delatar persones que presumptament han participat en actes de violència al carrer. (ara.cat)

I és que penjar fotos de menors… No hauria de ser legal. I la intimitat i privacitat també són drets fonamentals

Actualització 16/05/12 (08:30h):

L’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH) instarà demà la tramitació  del procediment especial de protecció dels drets fonamentals de la persona davant dels Jutjats Contenciós-Administratius de Barcelona contra la pàgina web en  la qual el Departament  d’Interior demana la col·laboració ciutadana per obtenir dades de persones sospitoses d’haver comès actes vandàlics o delictius.

L’ACDDH denuncia que la web vulnera drets fonamentals susceptibles d’emparament judicial entre els quals el dret a la presumpció d’innocència, el dret al honor, a la intimitat i a la pròpia imatge.

Robinson, és el simpàtic provocador que clama: L’escola mata la creativitat!

Un dels arguments més interessants que ha desenvolupat, és el que postula que els infants tenen una capacitat extraordinària d’innovació, perquè no tenen por a equivocar-se, perquè s’arrisquen. En aquest sentit, afegeix que amb por a equivocar-se mai es podrà ser original/creatiu/innovar….

I aquí és on apareix el conflicte (amb l’escola).

Aparentment, aquest raonament pot semblar molt evident – però com veurem no ho és tant-  ja que la majoria de sistemes educatius castiguen els errors, i molt. És per això, que Robinson considera que els processos educatius que encara mantenim vigents, són el llegat de la revolució industrial, condicionen als infants perquè abandonin les seves capacitats creatives, per així evitar que cometin errors. «No ho intento ergo no m’equivocaré…».

Robinson ho explica molt millor en la seva xerrada al TED (i en tants altres llocs…) És especialment revelador l’exemple que posa d’un estudiant titllat de «fracassat» perquè volia ser bomber, que acaba salvant la vida al professor que el condemnava…..

Així doncs, és per això que he tornat a Robinson tot i haver començat a parlar de tecnologia al bloc, Tot i que ja ho deia: No és qüestió de tecnologia, és qüestió d’actitud! Perquè molts autors, que podríem emmarcar en tesis Edupunk, com Negroponte, Sugatra o Richard Baraniuk, utilitzen la CMO (comunicació mediada per ordinador) com a alternativa o complement. Perquè han vist com l’educació (convencional) està allunyant a moltes persones del seus talents naturals. Del seus grans potencials.

Per això, coicidint amb el mateix Robinson, veuen com la tecnologia pot utilitzar-se per (r)evolucionar l’educació (recorden els experiments d’autoaprenentatge de Miltra?), perquè una de les conclusions d’aquest discurs anti-escola-convencional és que cal re-pensar els principis fonamentals del sistema educatiu ( i també la significació de LA intel·ligència) especialment en un context on l’«inflació acadèmica», la transformació del treball (TIC) i l’explosió demogràfica han fet que ara, a diferència dels anys posteriors a la revolució industrial, tenir un títol no serveix per res….

Les comunitats ara depenen d’una diversitat de talent, no d’una concepció única de capacitat, per això en realitat el que s’aconsegueix a través de la computació és personalitzar l’educació, estimulant la creativitat i les idees: sense jardins vallats. Robinson explica que la creativitat i la intel·ligència la major part de les vegades són fruit de la interacció, del contrast entre diferents punts de vista. I que actualment moltes de les idees que «s’ensenyen» estan concebudes per afrontar situacions del passat, de segles anteriors, Robinson parla de professors hipnotitzats, nosaltres en diem escoles zombies.

Vull fer una segona part relacionant tot això amb el procomú. Imaginant per exemple com alumnes amb altes capacitats que s’aburreixen a classe podrien contribuir per «equilibrar la societat» generant procomú mentre aprenen enlloc de deixar que s’aburreixin i perdin l’interés…

PS: He penjat el post al diari primer, però aquest matí he llegit el post del Jose i he decidit fer la còpia  ja estic preparant una nova casa per tot aquest nou material, ben aviat (espero) edupunk.net.

En relació a la questió: publicar al bloc o al diari? En el meu cas, he decidit fer un projecte nou i intercanviar continguts per visibilitat com a porta d’entrada, però és evident que em sento molt més còmode a casa.

A nivell d’anècdota (o potser no tant), allà he titulat amb interrogació (l’escola mata la creativitat?), i aquí amb exclamació (!!!!!!). Autocensura… per allò de que la finalitat és introduir idees noves a una gran audiència, l’objectiu és sumar… I està comprovat que el digital hardcore espanta… Més en aquestes dates d’indignació massiva

Aquí podeu veure el vídeo (no he aconseguit extreure l’embed de TV3….)

Convidat per i2Cat, Stallman va donar una conferència als estudiants de la UPC, (la conferència es va suspendre a la meitat) una audiència convençuda, però conscient del purisme de la teoria de la Free Software Foundation que va crear. Stallman creu que s’ha de poder compartir lliurement tot allò que, com el programari informàtic o les receptes de cuina, per exemple, té un ús pràctic. Tampoc accepta que s’utilitzi el terme “pirata informàtic”. “Els pirates naveguen al mar”, explica, “és un terme que utilitza l’enemic”. I del cas de Megaupload, es mostra crític tant amb l’empresa fundada per Kim Schmitz com amb la manera com es van tancar els servidors.

Televisió de Catalunya va poder entrevistar a Stallman abans de la conferència, que es va haver d’interrompre per una sobtada pujada de tensió que va tenir l’informàtic.

Aquesta idea sembla que es la que va desenvolupar Jordi Ros amb el seu projecte Labdoo, ideat per reutilitzar laptops en desús i portar-los a les escoles després d’incorporar-hi programari lliure i educatiu. Espero poder estudiar el projecte més a fons, però sembla una interessant inciativa que sentencia: «La distància entre un ordinador portàtil i un nen és de 4 unitats de treball voluntari: donar, reparar, emmagatzemar i enviar».

PS: Ja estic ampliant el projecte d’Edupunk (ben aviat edupunk.net!)

Perquè, justament llegia en Jorge (gràcies feevy!) que es preguntava: els blocs serveixen per matar zombies?, i ràpidament he pensat, ara més que mai. De sobte, tornant a Las Índias, es descobreix que una figura amb una gran projecció pública – i relacionada amb la banca- té un bloc, plantilla gentilesa dels descendents del grup espanyol ciberpunk… Per això tinc ganes de veure què s’escriurà des dels mitjans durant aquests dies, quan vagin descobrint que Goirigolzarri aposta pel software lliure i el P2P… Què pensarà José Ignacio Wert?

In blogs we trust!

Video: No Fear of the future

El futuro influye más en el presente que el pasado. El futuro deseado, no el real

Ciberpunk

La ciència ficció és més que un gènere literari, pot arribar a convertir-se en una forma de fer política, en una manera d’activisme, tal i com apuntaven a la Conferència Global de Ciberpunk i Cibercultura de Praga (2003). Reivindicant la força del relat, la mitopoesi i els fantasmes semiòtics:

El relato del futuro puede ser tan poderoso a la hora de construir la realidad como los mitos del pasado. La diferencia es que la construcción del pasado, la historización popular, es monopolio de los grandes media y del sistema educativo estatal (la Historia a fin de cuentas es el fundamento de la identidad nacional).

Aquests darrers dies al feevy del meu bloc han coincidit dues entrades que no he pogut evitar relacionar, les situava al mateix mapa (al mapa que estic imaginant per Suburbia), les descobria a  Beyond the beyond i Ciberpunk Review…

Border closed. Network open

Edgelands are where we go to find refugees, favelas, commerce outside the law, and wild nature spliced into human space.

He descobert Chris N. Brown i Pepe Rojo (i el seu Frente de Liberación de Tijuana)  a través de Science Fiction in the Edgelands, on es presenta a Rojo i a altres autors mexicans que inevitablement recorren al concepte de frontera per generar noves narratives (subversives). Intervencions de ciència ficció que desenvolupen en la zona fronterera de Tijuana per explorar realitat, fronteres, passat i futur, amb un punt undercovering control. (Em venia al cap un altre títol, Días de frontera).  Brown, a més, també escriu sobre espais borrosos -sobre els Edgelands-  i explica que com diuen a Tijuana, «El futur ha de reiventar-se».

Robo-fetishists in 2050

Paral·lelament (en realitat no tant paral·lelament…..) a ciberpunk review es feien ressó d’un article publicat a la revista Future, «Robots, homes i turisme sexual» de Ian Yeoman i Mart Michelle, on imaginen -en un exercici de ficció-  el Red Light district de l’Amsterdam del 2050. Descriuen un escenari futurible on les prositutes-robot substituiran a les treballadores del sexe, i com això afectarà a una economia que depén del turisme sexual, perquè tal i com plantegen els autors: si els bordells s’omplen de màquines, s’esvairà l’estigma de pagar pel sexe? O com per exemple podria beneficiar a la indústria del sexe evitant problemes per malalties de transmissió sexual o xarxes de tràfic de persones.

Adjunto un fragment de l’article, que pel que es veu han rescatat a io9 ja que és de pagament…., on Yeoman i Michelle descriuen el Yub-Yum (un dels prostíbuls més exlusius i històrics del Red Light District d’Amsterdam) al 2050 en el que podria ser el primer capítol d’una novel·la ciberpunk. A veure si m’animo i el tradueixo…

The Yub-Yum is Amsterdam’s top sex club for business travellers located beside a 17th century canal house on the Singel. It is modern and gleaming with about 100 scantily clad blonde and brunettes parading around in exotic G-strings and lingerie. Entry costs s10,000 for an all inclusive service. The club offers a full range of sexual services from massages, lap dancing and intercourse in plush surroundings. The Yub-Yum is a unique bordello licensed by the city council, staffed not by humans but by androids. This situation came about due to an increase in human trafficking in the sex industry in the 2040s which was becoming unsustainable, combined with an increase in incurable STI’s in the city especially HIV which over the last decade has mutated and is resistant to many vaccines and preventive medicines. Amsterdam’s tourist industry is built on an image of sex and drugs. The council was worried that if the red light district were to close, it would have a detrimental effect on the city’s brand and tourism industry, as it seemed unimaginable for the city not to have a sex industry. Sex tourism is a key driver for stag parties and the convention industry. The Yub-Yum offers a range of sexual gods and goddesses of different ethnicities, body shapes, ages, languages and sexual features. The club is often rated highly by punters on www.punternet.com and for the fifth year in a row, in 2049 was voted the world’s best massage parlour by the UN World Tourism Organisation. The club has won numerous technology and innovation awards including the prestigious ISO iRobotSEX award. The most popular model is Irina, a tall, blonde, Russian exotic species who is popular with Middle Eastern businessmen. The tourists who use the services of Yub-Yum are guaranteed a wonderful and thrilling experience, as all the androids are programmed to perform every service and satisfy every desire. All androids are made of bacteria resistant fibre and are flushed for human fluids, therefore guaranteeing no Sexual Transmitted Disease’s are transferred between consumers. The impact of Yub-Yum club and similar establishments in Amsterdam has transformed the sex industry alleviating all health and human trafficking problems. The only social issues surrounding the club is the resistance from human sex workers who say they can’t compete on price and quality, therefore forcing many of them to close their shop windows. All in all, the regeneration of Amsterdam’s sex industry has been about the success of the new breed of sex worker. Even clients feel guilt free as they actually haven’t had sex with a real person and therefore don’t have to lie to their partner.

Per això m’ha fet molta il·lusió descobrir el bloc de l’Eduard i el projecte Udigital, llegia l’article i veia idees compartides, i punt de vista en comú – això és d’agraïr en una ciutat tant petita- de la mateixa manera que em va alegrar descobrir l’anti-zombies del Jorge (que ben trobada la metàfora) i veure com  llegint-lo trobava més procomú per afegir a les nostres converses.

És evident que Sugata Mitra i els seus «experiments» d’autoaprenentatge són inspiradors, de la mateixa manera que els projectes oberts de Richard Baraniuk o retornat a Negroponte i els seus OLPC . Tot i així, buscant referents, jo vaig voler començar partint d’Asimov, el visionari, per començar a construir el meu propi discurs.

Tinc alguns projectes en ment, però no vull còrre, el primer pas serà obrir un bloc  on poder anar arxivant diferents projectes, analitzant les diferents metodologies, contrastar mètodes, en resum crear un context des d’on poder començar a generar una gran conversació. I de passada anar coneixent persones i projectes que comparteixein la sentència de Miltra: no és una qüestió de tecnologia, és una qüestió d’actitud.

Un que en sap sempre deia: Si Déu El gran germà t’observa… ofereix-li un bon espectacle!

La Comissió Europea ha anunciat que treballarà amb grans companyies relacionades amb el món d’Internet, com Facebook i Google, i amb la indústria de les telecomunicacions, com Telefónica, per crear un mercat que ofereixi continguts “creatius i educatius” per als menors i millorar així la protecció d’aquests usuaris a la xarxa (EP)

Un cop més la seguretat a la xarxa, i un cop més la prevenció dels menors com a excusa (si és que no fa ni cinc minuts…..). Fa dies que vaig provant de donar forma a un nou bloc (una nova porta d’entrada), que ja estic pensant en alliberar. I és que ara veig que realment és més necessari que mai …..