[…] no hay informaciones mejores que otras, el poder consiste en ficharlas todas, y después buscar conexiones
Umberto Eco, El pendulo de Focault
Els Entorns Personals d’Aprenentatge (PLE) són artefactes tecnopedagògics a través dels quals els individus programen com integrar-se en diferents xarxes d’aprenentatge o comunitats de coneixement. La principal característica d’aquests sistemes autogestionats, és que els subjectes prenen el control en el procés d’aprenentatge sobre el ritme, els continguts i metodologies en base de com configurin les seves relacions amb el context.
Tal com explicava Börje Holmberg en la seva teoria total de l’educació a distància (1995), l’aprenentatge mediat promou la llibertat d’elecció i la independència dels individus, a més de subratllar la importància de les eleccions personals en aquests processos d’aprenentatge.
En aquest sentit Holmberg també compartia la visió de Gordon Pask i la seva teoria de la conversació (1975) on s’entén l’aprenentatge com un canvi durader que s’obté a partir de les experiències i les interaccions de l’aprenent amb altres persones. Així doncs , i seguint amb el punt de vista de Vygotsky (1978) podem concloure que aprendre és per naturalesa un fenòmen social:
La adquisición de nuevo conocimiento es el resultado de la interacción de gente que participa en un diálogo; y aprender es un proceso dialéctico en el que un individuo contrasta su punto de vista personal con el de otro hasta llegar a un acuerdo. La Internet adhiere a la noción vygotskiana de interacción entre gente que trae diferentes niveles de experiencia a una cultura tecnológica. La Internet es un entorno que presupone una naturaleza social específica y un proceso a través del cual los aprendizajes crean una zona virtual de proximal development (Vygotsky, 1978).
Arribats en aquest punt, és rellevant destacar – a més de la teoria conversacional de Pask- la reestructuració de seu model dialògic que en va realitzar Diana Laurillard (1993), ja que seguint amb aquestes teories la conversa que es produeix entre «alumnes» i «tutors» permet la construcció de coneixements gràcies a l’intercanvi entre els interlocutors, de manera que els subjectes «aprenents» poden reconstruir el significat dels conceptes – a través del diàleg- en una retroalimentació que és inherent en el procés d’aprenentatge.
Per això tot i que alguns autors com Downes han proposat termes com E-learning 2.0 per referir-se a la creació d’entorns personalitzats d’aprenentatge (fent referència a les tecnologies i aplicacions utilitzades) altres com Anderson i Dron proposen parlar de Social Learning 2.0, reforçant la idea i posant l’èmfasi en la comunitat, i en l’aprenentatge com a fenòmen social.
Així doncs, l’hora de dissenyar Entorns Personals d’Aprenentatge – seguint amb les conclusions d’aquesta reflexió teòrica- en el marc de a Societat de la Informació i el Coneixement o la Societat Aprenent, podem afirmar que els blocs es converteixen en els elements/tecnologies centrals d’aquests artefactes tecnopedagògics, ja que representen la conversa i el diàleg com a procés per generar coneixement en l’era de les xarxes.
Poter per això en aquest àmpli recull de diagrames de diferents propostes de PLEs no hi ha pràcticament cap exemple que prescindeixi dels blocs, i no els incorpori com una de les eines principals o element central.