Ahir intentava abordar el tema de la flexibilitat laboral des de la perspectiva de l’ètica hacker. Reflexionava sobre com l’erosió de la línia divisòria entre temps de feina i temps d’oci trenca amb la concepció protestant del treball (Weber), oferint un nou estadi que permet, com expliquen alguns  autors, que ara el temps ja no es mesuri ni amb un cronòmetre ni a través de  la jornada laboral.

«El netócrata hereda del hacker su concepción del tiempo, el dinero y el trabajo. Tiempo que no se mide ya con el cronómetro ni con la jornada. Su trabajo es creativo, su tiempo es flexible. Piensa a medio plazo, no mide en tiempo en horas sino en proyectos. Vitalmente ocio y trabajo se confunden en placer y reto intelectual. El tiempo de trabajo ya no es una no-vida opuesta y separada, contingentada por una barrera de jornada y   salario. El netócrata se expresa en lo que hace. Vive su yo, sus yoes y cobra en reconocimiento intelectual y social una vez alcanza los ingresos monetarios que le permiten dedicarse exclusivamente a ser y expresarse».

Como una enredadera…

Aquest és el punt de partida de l’aproximació que proposava, on advertia que aquest model (ètica hacker) permet superar alguns dels problemes o efectes negatius que denuncia Benner (Lecciones de Silicon valley) quan parlem de la flexibilitat. Problemes, suscitats pel canvi de paradigma: de la industrialització a l’informacionalisme, tal i com apunta Castells en el seu article Globalització, tecnologia, feina i empresa:

La revolución industrial consistió en sacar campesinos de sus campos y artesanos de sus talleres y hacer de ellos trabajadores asalariados en la gran empresa, en las grandes corporaciones, etc. Incluso hay una vieja frase marxista que dice: “El capitalismo organiza a la clase obrera”. Creo que es un poco mecánica, pero bueno, responde al hecho de que el capitalismo acababa produciendo.  En estos momentos el capitalismo desorganiza a la clase obrera. Es decir, es el proceso inverso, desde el punto de vista estructural. Eso no quiere decir que sea una inevitabilidad, pero si miramos los datos, lo que está produciéndose es un cambio sustancial de las relaciones laborales en todos los países.

Segons Castells l’ocupació no està desapareixent, però el treball està patint canvis profunds, també en la seva concepció. La dècada dels 70 es projecta com la fi de la producció en massa estàndard i les intitucions que regulen la producció queden obsoletes. Els dos elements clau d’aquesta transformació del treball, segons Castells, són la flexibilitat del procés laboral i la interconnexió de xarxes de les empreses amb xarxes d’individus dins de les empreses.

Castells subratlla que la tecnologia desenvolupa un paper important en aquests canvis, diu que en configura la seva reestructuració, i que contribueix a definir la manera més eficient de produir un determinat producte o servei, a més d’ intessificar la competència convenint que aquesta  reestructuració capitalista és un producte de la crisi de la modernitat.

Tot i així, cal matisar algunes de les idees exposades anteriorment. Especialment en referència a les propietats de la flexibilitat en un entorn marcat  per «l’individualització del treball». En la meva opinió queda pal·lès que la figura de l’individu pren una nova dimensió en aquest món d’economies transnacionals, pren protagonisme com a actiu econòmic (ara ja no fa falta recòrrer a l’empresa per emprendre una activitat econòmica i supera els límits històrics de l’Estat-nació). Però allò que no havia sabut veure és la relació  que estableixen  aquests «nous subjectes treballadors» amb la creació de coneixement (la base de  la nova economia).

Així doncs quan parlava de l’ètica hacker dibuxava un marc  incomplet, on hi havia elements que no estaven ben articulats. Destacava les possibilitats que ofereixen aquest conjunt de valors en una època marcada per la flexibilitat i la  «individualització» oblidant un dels elements essencials d’aquesta ètica : «La vida en comunitat més enllà de la remuneració per la feina feta». Així doncs l’ètica hacker  postula que la creació de coneixement (l’element que vertebra la nova economia de la societat xarxa) sempre neix de la comunitat,  i per tant aquesta és el centre, tal i com em feia veure en David:

El conocimiento nace de la comunidad, es la comunidad real el centro de todo. Pero una comunidad real para ser resiliente requiere que cada persona pueda recrearla por si mismo a partir de nuevos entornos. La autonomía de la persona empodera a la de la comunidad, es más genera la comunidad o ha de poder hacerlo cuando menos. Mientras, la comunidad es lo que permite a la persona aprender y enseñar, desarrollar conocimiento, deliberar con con otros.

El aporte de la ética hacker al cooperativismo no nace pues de una confrontación o como una propuesta de cambio de modelo, sino de una vuelta y una profundización de sus raíces, que podrían remontarse hasta las tierras comunales y los artes y cofradías medievales. En el centro como siempre, la autonomía de la comunidad real que crea junta y genera sentido al conocimiento y objetos producidos. Productos que pretender ser además herramientas al servicio de la autonomía de los demás.

Potser la diferenciació entre la «Individualització del treball» i «autonomia» és el matís necessari per abordar els beneficis de la flexibilitat que intentava plantejar.

Finalment  m’agradaria introduir un aclaridor article, que dóna nom al meu post,  i brinda una de les claus per entendre l’ambigüetat que genera el concepte de flexibilitat en el marc la societat xarxa: «El significado social de la flexibilidad, depende de la estructura de gestión».

5 comments

Deja un comentario

*