Poedit

Per fi acabo de trobar un post on hi ha un usuari de wordpress (amb enllaç actiu) que ha pogut traduir fàcilment l’arras theme al català. Sempre hi ha racons i enllaços on s’amaga la informació que necessitem… Els diferents estats d’ànim fan que realitzem diferents tipus de cerques o resseguim enllaços que anem escollint en direccions diferenciades, condicionats pel nostre estat d’ànim. Amb les mateixes etiquetes pots arribar a llocs molt diferents.

Flattr: La tarifa plana pirata

Peter Sunde és conegut per ser un dels fundadors de The Pirate Bay, el tracker de Bitorrent que ha aterroritzat mig Europa. Però Sunde, igual que Jamie King, CEO de VODO i SPARKD, i director de la simbòlica i pionera Steal This Film i Dark Fibre (el seu nou projecte multiplataforma) no són els pirates que la majoria de la gent imagina… Ara Peter Sunde presenta un nou model de microfinançament basat en «l’admiració»: FLATTR, un model que permet que tothom pugui recompensar els seus creadors de continguts online preferits sense intermediaris:  A social way to get paid online. Una proposta inspirada pels èxits que han aconseguit diferents campanyes de finançament articulades a través de crowdfunding, i en general la consolidació d’aquest nou model en l’escena independent. Flattr però, simplement ofereix la possibilitat de recompensar als creadors que ofereixen continguts ja elaborats de manera gratuïta. Un nou model adaptat als canvis de la indústria cultural, i és que tal i com apunten alguns analistes potser Sunde i King es va fer les preguntes que altres encara no s’han atrevit a formular: Si el problema és la pirateria, què farien els pirates?

Passar de la xenofòbia al ridícul

Quan PxC va entrar a l’Ajuntament de Salt es va fer un llarg silenci. Tots pensàvem que ja no hi havia marxa enrere, que el discurs populista es solidificava sobre una societat desgastada per la crisi i un elevat índex d’immigració. Preocupava veure com prendria forma un discurs xenòfob, que es servia de tensions acumulades, per treure rèdit dels seus objectius (siguin quins siguin). Afortunadament però quan vam poder posar cara i ulls als regidors que van aconseguir entrar a l’ajuntament, la gran majoria vam suspirar alleujats. Què es podia esperar de personatges tant contradictoris i qüestionables com aquests? El ridícul ha tornat a portar a la formació a primera línia informativa,  i evidentment ha fet les delícies d’alguns.  Abans que els indesitjables de sempre, que s’autoanomenen tertuliants, masteguin la noticia entre baves i dogmes, només dir que això és el millor que podia passar-nos. Que individus com aquests entréssin a un Ajuntament i es descobríssin: Passar del populisme del discurs a la ineficàcia de la realitat. Dels rumors malèvols «Els negres se’ns colen a la cua d’espera del CAP» a boniques paraules: «El meu novio és del Camerun». Passar de la xenofòbia al ridícul.

Informació relacionada:
Mor el jove que va caure d´un cinquè pis a Salt
Un coordinador de PxC es burla del noi mort a Salt
Salt pateix una altra nit de vandalisme
Pineda vincula els aldarulls amb joves organitzats de fora de Salt
Els regidors de PxC abandonen el partit per raons «ètiques»
Galeries fotogràfiques: Aldarulls a Salt (12)

El llegat colonial i les ciberturbes

Londres s’ha convertit en un nou escenari de ràbia desbocada, un nou punt calent en un mapa de conflictes que es reprodueix de manera exponencial. A Londres, però, sembla que a diferència de les «revoltes» que han tingut lloc a Espanya o Grècia, on principalment els joves que sortien al carrer eren joves de classe mitjana, els protagonistes d’aquesta batalla campal contra la policia són joves de suburbis.  Joves oblidats per l’administració, immigrants desencantats, fills de les velles colònies. Joves als que el Regne Unit no contempla quan mira cap el futur.  Conseqüències dels pactes de descolonització i les polítiques preventives contra els delinqüents nats de Margaret Tatcher. Les revoltes de Londres, doncs, són més properes a les dels banlieus que a les del 15M. La Haine de Kassovitz o els efectes més incòmodes del llegat colonial que ara s’agreugen amb la pressió de la ferotge crisi econòmica. De tota manera és interessant analitzar com s’articulen aquests moviments, com s’organitzen i quines són les estratègies del que JU anomena ciberturbes – tot i que en cas de Londres no hi ha estadi de deliberació – : La culminación en la movilización en la calle de un proceso de discusión social llevado a cabo por medios electrónicos de comunicación y publicación personales en el que se rompe la división entre ciberactivistas y movilizados. (El poder de las redes). En el cas de Londres, Twitter, Facebook i els serveis de missageria instantània serveixen per difondre convocatòries i per vertebrar les noves tècniques de guerrilla urbana i per organitzar-se: però no per proposar cap nou concens social. No es crea un discurs o relat nou per impulsar un nou concens entre tota la comunitat, l’objectiu és organitzar-se per actuar/atacar. Potser és cert que falta formació per generar un context conversacional que pugi culminar amb èxit i transformar l’entorn, però cal començar a pensar  per quin model s’està lluitant i com es podrà aplicar quan s’apaguin les flames. És fàcil imaginar que Londres amb els Jocs Olímpics a l’horitzó recorrerà un més als cop més als ulls mecànics per retornar la sensació de tranquilitat i seguretat als ciutadans.